últim post

Aquest bloc va començar una nit com la d'avui, on no hi havia ningú a casa.  Una nit després de tornar d'urgències perquè no em vaig trobar bé, però que no va haver-hi ningú per ajudar-me.

Avui veig que, tot i haver canviat moltes coses a la meva vida, estic en un punt semblant.   40 de febre, suposo que grip de panxa i vòmits i zero persones al costat.

Lo més fotut no és que no em trobi bé, sinó que sento que tothom està lluny i que jo ja n'estic cansada.

He decidit fer un pas i demà faré una trucada.  M'ha costat trobar el número perquè feia tants mesos que me'l van donar que no sabia ni on l'havia guardat.   Aquest serà un pas, la resta seran més difícils, però també se'm fa difícil de seguir així.

Aquesta nit he pensat en moltes de les persones de la meva vida, persones que he intentat explicar què em passava i no he sabut recordar-ne cap que fos capaç d'escoltar-me i intentar-me entendre.   El problema no és tant greu, però crec que ells tenen tanta por com jo i eviten sentir-lo, ja en tenen prou amb els seus problemes o això ha semblat cada vegada que m'he apropat a algú per explicar-li.

Així no és la vida que havia somiat.  Sí, realment he aconseguit moltes coses, potser moltes persones es passarien la vida trepitjant a qui fos per aconseguir-les i jo les tinc i no les vull.  Jo només vull no sentir-me que estic sola.  Vull notar més el meu somriure i sentir-me que estic viva.

Potser el què vindrà ara serà una mica radical per la gent que em coneix, però m'importa un pito.  Ès trist, però m'ha deixat d'importar el què pensin, perquè en aquests pensaments seus han tingut molt poc en compte el què sentia i ho sabien.  Collons, tots ho saben i ningú ha estirat la mà.

Doncs ara hi haurà el què hi haurà.   No sé si em trobaran a faltar, però últimament penso que si marxo no trobaré a faltar a ningú.  Per lluny que marxi estaré igual de sola, però potser podré tornar a començar.

Bé, tanco aquí una porta, la porta d'aquest bloc.   Segurament d'aquí un temps tornaré a escriure les meves històries en un altre bloc, perquè de tant en tant necessito treure en paraules trocets de la meva vida i explicar-los.

Vull agrair-vos a tots els que m'heu acompanyat durant aquest viatge, perquè m'heu ajudat a veure moltes coses i a no sentir-me tant sola.   Ara no estic gaire bé i no tinc ganes de seguir escrivint, o sigui que res, us seguiré i espero que estigueu molt i molt bé.   El què més m'alegra d'aquest pas pel món dels blocs és que ha vist que encara queden grans persones, vosaltres, per tant encara hi ha esperança.

 

He escollit una cançó amb aires celtes (perquè sé que a molts de vosaltres us agrada) i que resumeix millor que totes les paraules que he escrit com em sento.   I amb ellà abaixo el teló.   A reveure!

http://es.youtube.com/watch?v=9e6NiR8qLHM

 

Gràcies per ser-hi!!!!

[@more@] 



24s comentaris

Princesa del subterfugi

 

Fa uns anys es va proclamar Princesa del Subterfugi.  El títol és robat a una cançó genial de Dani Flaco, jo crec que ella hauria estat més dura amb el nom.

Es va convertir en especialista en mentir i mentir-se, en callar i guardar-s'ho tot dins.

Fins i tot hi va haver un temps que va passar de ser princesa a ser la reina.

Buscava el què no tenia dins seu, ho buscava a cegues i de manera desesperada,…, però no ho trovaba.   I els camins per on t'ho buscava es van convertir en arenes movedisses que l'enfonsaven més i més a cada pas.  Esperava que algú la salvés, potser un princep com el dels contes, que l'estirés del braç i la tragués d'allà,…, però els seus crits sols hi responia el seu eco.

De tant cops el seu cos no va aguantar, va dir prou i es va començar a enmalaltir.  Ja no quedava més remei que fer alguna cosa.  Calia tirar "lastre" per poder volar amunt, però això també va fer mal, oi reina?

Ja sé que estàs apunt de tirar la corona al riu i deixar de ser princesa.   Tot s'arreglarà.  Ens tenim l'una a l'altra i amb això n'hi ha prou.  I per fi posaràs "The end" a tota aquesta història.  No vull que estiguis més trista, no tot va ser culpa teva.

 http://es.youtube.com/watch?v=aET6tr723Tg

 

[@more@].



13s comentaris

Pla d’Acció de Diumenge al Matí.

Intentant remuntar la setmana que ja s'acaba.  Per fi!!!!  Ja dic jo que havia d'haver anomenat a aquest bloc Muntanyes Russes, és que és ben bé el meu estat, un constant va i ve sinusoïdal.   Bufff!!!

Mini resum del dia d'ahir:

-3 "bronques": una de la meva germana i dues d'amigues.  Totes per diferents motius, però suposo que en el fons és perquè passo de coses que no hauria de passar.

-Assistència a un curs de durada quasi infiníiiiiiita, que per interessant que fos, un dissabte a la tarda trobo que hauria d'estar prohibit.

Aquests dos punts, afegits a lo genial que havia estat tota la setmana (ironia) fan un còctail insoportable, al que he decidit posar remei.

I he muntat un Pla d'Acció de Diumenge al Matí

Primer, he anat a fer-me un d'aquells esmorzars que faig poc i que consisteix en un tallat i Donuts enormes totalment ensucrats per sobre.

En segon lloc i aprofitant que als diumenges tenim les botigues obertes, he anat a donar un vol.   Crec que he patit una sobtada pujada de sucre al cervell (culpa dels Donuts) perquè m'he comprat un conjunt de roba interior tremendament sexy, el qual no tinc ni punyetera idea de quan tindré una ocasió tant sexy per posar-me'l.

Bueno, res, després de tanta tonteria junta, m'he dit que avui era el gran dia.  El dia D.  El dia d'aconseguir un dels propòsits que em vaig plantejar per any nou: apuntar-me al gimnàs.  I Aleluya!!!!!!!! per fi m'hi he apuntat.

Quants records que m'ha portat tornar-hi a entrar.  M'han tornat a venir al cap una sèrie de personatges molt peculiars que tenia oblidats.  No sé si encara hi freqüentaran?  Espero que no.

Un d'ells era l'avi que tant em feia patir quan pujava a la cinta de còrrer.   Qui sap, potser ja és un atleta o potser ja se l'ha fotut d'una vegada, lo qual és lo més segur.   Era l'hòstia, es posava a còrrer a la cinta del meu costat i que si caic que si no caic i vinga a xerrar i jo només veia que la cinta anava a més velocitat de la que ell aconseguia atrapar….oi, quin patir!

O potser em trobaré el tio del tatuatge.   Aquest sí que era digne d'un estudi psicològic.  Anava amb una gorra que li tapava els ulls i sols deia: -ei! com a salutació i jo també li deia: -ei! era la nostra gran comunicació.  Però el curiós del cas era el seu tatuatge a la cama:  una teranyina enorme que tenia atrapat a un home que duia cadenes i una mena de màscara de cuir al estil sado-massoquista….i em pregunto: si un tatuatge és algu per tota la vida, una cosa que no vols que s'oblidi …què carai vols recordar amb això?  Quina mena de rollo li devia anar?

Doncs res, ja estic apuntada…ara lo únic que falta és desxifrar les classes a les que aniré.   Power-bid, Just Pump, Aitxi, Aero-Axé ????   Fa un any que no vaig al gimnàs i ja no entenc el vocabulari que fan servir, estic totalment obsoleta.  Ostres, com avança tot.

[@more@] 



10s comentaris

Posant distància

Ahir havia d'haver desitjat a un amic que li anés bé i no vaig poder…

Ja ho veus, tu no ets l'únic que s'aparta,

quan m'apropo massa i sento que em poden fer mal també m'aparto.

Vaig intentar no pensar, o pensar en el què fos.  M'hauria volgut enganxar a qualsevol idea o pensament , però no podia…només em venia al cap lo malament que t'ho estaves passant .

Jo m'he allunyat sense que sabessis les coses bones que m'has deixat i ara penso que només t'he dit lo dolent.

I el teu caminar, el teu pas pel meu camí, m'ha deixat una estel.la de records preciosos.  Una estel.la de coses noves que he après i sentit, però que no t'he sabut dir.

Però res, per ara és el què hi ha oi?  Tu necessites apartar-te de tothom i jo estar apartada…

Odio la distància i odio pensar que potser mai més voldras saber res de mi.

 

[@more@]

10s comentaris

Baixant al planeta terra.


 


 

Feia dies que necessitava baixar al planeta terra.   Ostres, de vegades sembla que visqui lluny, molt lluny de la realitat.  El meu món de les idees i sentiments me'n aparta.


Aquest cap de setmana la meva cosina m'ha injectat una bona dosi de realitat amb les seves cosetes senzilles, amb els seus problemes de 18 anys, amb les seves cançons i explicacions de coses que desconec totalment.


Era el seu aniversari. No tots els dies es fan 18 anys i li vam preparar una festa sorpresa. Ella es pensava que no la pujaríem a veure (li vam dir una “mentirijilla”) i estava molt enfadada perquè deia que era el dia més important de la seva vida i no hi seriem per celebrar-lo. Pensava que sols seria un dinar amb els tiets. M'ha encantat veure la seva carona petita emocionada de veure que hi erem totes les nenes. Es que és tant maca…ui la tinc massa carinyo, ja ho veig.


Quan tota la família hem acabat de dinar, ella m'ha fet un regal que ha estat preguntar-me si em podia acompanyar a veure botigues. La meva germana, evidentment no ha volgut venir, diu que l'estressem, li estressa la nostra forma de comprar i la música de les botigues que anem. Oiii, no ho entenc??? jo de vegades els diria que pugessin més el volum perquè no sento prou la cançó,…res sóm diferents.


Al final hem anat amb la meva cosina de botigues i, com no, hem entrat a totes les botigues de roba, joieries, perfumeries, totes, totes i totes.    Quan entrem en una botiga comencem a agafar roba i entrem juntes a un provador. Mare de Dèu, quina roba més lletja que li agrada, però riem molt. Ella li fa gràcia quan veu que me la provo jo.


Hem caminat i caminat…perquè buscava desesperadament una camisa negre que li havia de lligar amb una mini i uns leggins (bueno, coses seves) Era com si el seu món s'acabés allà si no trobava una camisa negra. Aixó sí, tot el rato hem estat acompanyades de les trucadetes de les seves amigues al mòbil, amb els seus problemes gravíiiissims de dissabte a la nit. O sigui, el problema era aconseguir anar a Mil.lenium (una discoteca de Girona) Una trucava que ja havia aconseguit un cotxe per anar-hi, després trucava l'altra que la seva mare no la deixava, i llavors trucava la tieta dient que no pensés en anar a Mil.lenium, ni de conya…. Ja la conec a la meva cosina i sé que anirà a aquella discoteca peti qui peti.


M'ha agradat passar una tarda amb ella. Diuen que ens assemblem. Potser sí, però el què si és que és la persona de la família que més m'hi entenc. El seu somriure i les seves històres m'ha fet adonat que cap dels meus problemes tampoc és tant greu.


Aquesta cançó va per ella. Segons ella és molt guayyyyyyyyy i el tio es veu que també (????)      http://es.youtube.com/watch?v=Nh8Rs6LlKUk

A ella li encanta la música… Oi s'ha passat estona intentant fer-me entendre la diferència entre el techno, el house, la música màquina, àcid, i altres,…que ja no recordo els noms. Ufff, a mi també em queden moltes coses per aprendre d'ella.


 


                                

Petonets PRINCESINHA !!!!

 

[@more@]

8s comentaris

Diga’m adéu

 

Greenday de fons, com m'agrada aquest grup…       

 

M'ha fet pensar en una altra època, un altra moment on tot era diferent. Potser erem molt petits i potser tu et vas equivocar, però de vegades penso que em vaig rendir massa ràpid.

Els anys t'han tornat, com un boomerang i ara ja és tard. Sé que no em vas voler fer mal, però me'n vas fer. Vas ser el meu gran amor, qui sap potser l'únic del que em vaig enamorar….

No em pots demanar res ara, no vull que em demanis tantes coses, perquè no te'n puc donar cap. Sé que m'has d'explicar que has deixat la feina….ufff tinc aquesta trucada pendent des del mes passat, però ara mateix no vull sentir res d'això.

 

Totes aquestes històries ja s'han acabat i tu sempre seras el meu millor amic. Ara, dona'm llibertat i ja és l'hora que cadascú faci el seu camí.

[@more@]

8s comentaris

Il.lusions

Ja fa uns dies que no sé on passo…

Des de principis d'any les coses han canviat.  Ara regna el caos.  En mi no és novetat, però ara més que mai.   Estic feta un lio.

El què passa és que de vegades quan creus que a la vida tot seguirà d'una manera, llavors va i la vida et sorprèn.  A mi sempre m'ha costat tirar endavant amb les sorpreses, encara que siguin bones.

Em costa acceptar que les coses poden anar bé.  Sembla que lo bo no em pugui tocar a mi.

No vull posar-hi trabes, com he estat fent en els últims anys, perquè ja estic cansada de fer-me mal.

No vull còrrer.

Vull disfrutar-ho, duri el què duri, encara que sols sigui una il.lusió.

…però no sé si en sabré…

[@more@]

5s comentaris

Carta a la meva Eva

 

Avui he rebut la teva postal de nadal. Increïble, sempre és l'última, però sempre la més original. Només de veure el sobre he sabut que era teva i m'han vingut “tropecientos” records al cap.

No t'ho vaig dir mai, però m'agradava que fossis la meva amiga.

Com hi ha persones que quan hi penso només recordo coses negatives, en el teu cas, sempre m'arrenques un somriure. Mira, el primer que m'ha vingut al cap ha estat aquella festa de l'espuma on et vas presentar, tu tant xula, amb un fabulós vestit blanc cenyit. Un gran dia per estrenar-lo, eh? I sí,sí, totes cap a dins de l'espuma. Llavors, et vas adonar que et transparentava totalment. I jo no sabia ni com cobrir-te. Vas ser el centre de tots els ulls. Recordes, el cabell ben moll, el rimel caient-nos galtes avall i rient com mai.  I com aquesta història mil més.

Saps, m'agradaves, perquè em donavs la llibertat que necessito. No calia estar sempre juntes per saber que podiem comptar l'una amb l'altra. Quan un dissabte sortíem fos el lloc que fos, només d'arribar ens deiem adéu i ja quasi no ens veiem més fins que era l'hora de marxar. Cadascuna feia la seva. Fugaçment ens buscàvem per saber més o menys on paravem, i continuavem. I sabiem que mai no ens deixaríem tirades, passés el què passés. Si et ficaves en un lio jo venia i l'acabaria de liar més i si era al revés vindries tu,…i al final, segur que acabaríem rient

No sé perquè però, els lios, eren la nostra especialitat. No voliem fer mal a ningú, però sempre estavem en mig del merder. I si no el creavem. Un dia Eva, els hauríem de dir que erem nosaltres les de les brometes, si més no per veure la seva cara i com ens intenten assessinar. Vaig disfrutar molt passant aquelles nits desperta pensant quina una en faríem.

Sempre feiem la nostra encara que no agradés als companys ni als profes.     A mi de vegades em sabia greu, tu en passaves més, però estavem les dues d'acord que no aniriem amb determinades persones simplement perquè caiguessin bé a tothom o perquè fossin guapes.  No anavem mai als bars que anaven els del nostra institut.  Feiem el què creiem que havíem de fer. T'agraeixo que tu també m'acompanyessis en aquesta decisió. M'hauria sentit molt falsa aguantant les seves converses, i fent veure que erem com ells. No ho erem i m'alegro d'haver pogut tenir els amics que realment em queien bé a mi.

Ojalà un dia ho llegissis. Sé que respondries alguna cosa divertida, res sentimental. Tu mai vas parlar de sentiments.

I m'agradaria dedicar-te aquesta cançó, la nostra cançó de quan les coses no anaven bé. M'agradava molt escoltar-la a casa la teva iaia. Trobo a faltar els berenars de la teva iaia Antònia.

Ara no tinc gaire clar com et van les coses, especialment amb ell. No m'agrada com et parla davant de tothom, com t'humilia. Em fa ràbia pujar al poble i veure el seu cotxe sempre al bar, sigui l'hora que sigui. Alguna estona n'hauríem de parlar, però no sé com fer-ho. Tu estas super-enamorada.

Bé, espero que aviat compartim un altra cap de setmana juntes. Em va agradar que tinguessis la idea del viatge “solo-chicas”, m'agrada que vulguis fer coses amb mi. Ja ho organitzarem juntes mentra em fas un te d'herbes d'aquells que tan odio, fet de coses que no sabia ni que existissin, però que em bec perquè me'l fas amb molta il.lusió.

Fins aviat i que sàpigues que t'enyoro molt Eva!

 

 

 

[@more@]

6s comentaris

mal al cor

 

Fa uns dies que em fa mal el cor                                    

sembla que hi ha coses que se'm fan més clares,

tu me les fas veure i em fas pensar molt.

… i tants anys perduts?

Ho he intentat. Dèu sap que ho he intentat

però m'ha sortit malament

i ara ja no té sentit continuar

si segueixo així la meva vida serà una mentida

Com he pogut perdre tants de temps?

[@more@]

7s comentaris

…i comença un altra any

         …i comença un altra any                 

               

Ara s'ha acabat la festa. La música ja no sona i només queden sobre la taula les restes del raïm, plats bruts, ampolles buides,… i el terra ple de serpentines.

Ara torna a regnar el silenci a la casa i aquesta buïdor em fa adononar que un altra any ha arribat i que un ha marxat.    Dins meu hi ha una sensació agradolça, la sensació d'haver perdut molt el temps.  Els anys passen i sembla ser que la vida és més curta del què pensava i tinc decisions que no puc posposar més, ja no puc més.

Normalment no em faig propòsits quan l'any s'estrena perquè no en compliria ni un. Però per portar-me la contrària a mi mateixa m'he dit que aquest any ha de ser diferent.

No vull que el 2008 sigui com han estat els últims anys, ara ja començo a tenir més força i vaig estant millor i no puc limitar-me a veure passar les coses darrera la finestra.

O sigui que m'acabo d'inventar una llista de propòsits que tinc l'obligació de complir:

 

  • Escollir d'una vegada per totes un camí. I sigui el que sigui no mirar enrera.

  • No tornar a perdre el somriure. Intentar que sigui com aquests últims dies, que han anat bé.

  • + sexe + rock and roll

  • pel què fa a les drogues: anar al metge i no tenir por de deixar el medicament.

  • Dedicar més temps als amics, però als que valen la pena. Provar d'organitzar el viatge “solo-chicas” amb les amigues de tota la vida, seria la millor teràpia.

  • No pensar tant en coses que no em porten enlloc

  • Tornar a posar-me a fer cursos: No hi ha excuses, ho necessito.

  • Fer d'una vegada el viatge a Tailandia

  • “V” de Vendetta: ja no sento res. Ara sí és el moment de donar-li la pitjor venjança…ignorar-lo

  • Que em perdonin algun dels qui he fet mal (això s'intentarà, però no depèn de mi, també poden fer-me una Vendetta)

  • Anar d'una vegada al gimnás

 

Ho escric perquè llavors em veig més amb l'obligació de complir-los, encara que sigui per orgull. Es farà el què es podrà. Ara mateix no em veig gaire preparada per aconseguir-ne ni mig, però s'ha acabat tancar els ulls, ara toca obrir-los i tirar-me a la piscina.

 

[@more@]

8s comentaris